Entrevistes del CE Alaior

ENTREVISTA A LITO SUBIRATS

09/02/2021
Compartir a Pinterest

Avui és el torn per conèixer una mica més a una persona que ha estat molts anys vinculat al CE Alaior, fent feina a l’ombra. Ens han obert les portes de ca seva en Lito Subirats, més conegut com “Subi”, i la seva dona, na Queta, una parella entranyable amb qui podríem estar xerrant hores i hores.

 

- El seu nom?

Lito Subirats

 

-Quina edat té?

Vaig néixer el 23/04/45, per tant, en tenc 74.

 

- D’on és?

Des Migjorn, però quan tenia un any i mig, vam anar a viure a Alaior per motius laborals de mon pare, i després de 50 anys de viure allà, vaig tornar as Migjorn.

 

 

- Quina és la seva vinculació amb el futbol?

Vaig jugar quan era fiet, però no federat, amb la Pia, en la que hi havia dos equips relacionats amb el CE Alaior; no hi havia bàsquet, ni tennis ni cap altre esport. Mon pare no volia que jugàs a futbol per por a que em fes mal. Amb 6 o 7 anys me vaig apuntar a un equip que es deia El Mundial. Malgrat no haver-hi jugat, ha estat sempre el meu esport, la meva passió.

 

Mentre els meus amics, en Bernat Casals i en Joan Silverio (que en pau descansin), i en Miquel Llambias, entre d’altres, sí que van jugar, jo em vaig haver de conformar amb veure’ls jugar i quedar-me amb les ganes.

 

- Quina és la seva vinculació amb el CE Alaior?

Som soci de tota la vida, amb 15 o 16 anys em vaig fer soci i encara ho som, i hi vaig quan puc, perquè amb el fet de viure fora d’Alaior, se’m fa una mica més difícil.

 

Ja d’adult vaig entrar com a directiu amb en Toni Alzina i en Tóbal Sbert entre d’altres. El club tenia una bona base i el que volíem sempre era tenir un bon equip de regional, que es nodrís de jugadors del poble, però de tant en tant calia fitxar alguna jugador de fora. A jo em van dir que anés a fer de delegat de camp, però aquella funció no m’agradava, i finalment em va tocar, sent fadrí com era llavors, anar a tots els entrenaments de regional i tercera, i de vegades també als dels juvenils. Si qualque al·lot es lesionava, jo m’encarregava de dur-lo al metge. I també havia d’estar pendent dels jugadors del primer equip, que estassin a gust i que poguessin cobrar tot el que se’ls havia promès, perquè la premissa del club era que“cada any hi ha que fer cau i net”. Tot ordenat i sempre complint, com a jo m’agrada en tot el que faig.

 

- Quina ha estat la major alegria que li ha donat el futbol?

Pujar a 3a Divisió en la temporada 78-79. Tant important com aquell ascens són les amistats que he fet, de Ciutadella, de Ferreries, de Maó… així com tots els al·lots que vaig poder tractar en aquell temps, i que encara se’n recorden de com els vaig cuidar; quan ens trobam pel carrer sempre m’ho recorden i agraeixen, i açò m’emociona molt, perquè surt a la llum tot el que té de bo el món del futbol, que sembla que avui en dia va una mica cap enrere...

 

- I quina ha estat la major frustració que ha viscut en el futbol?

La veritat és que tot el que he pogut viure ha estat molt polit.

 

- Té alguna anècdota o curiositat que hagi viscut al voltant del futbol?

Sent a 3a Divisió, un diumenge havíem d’anar a jugar a Sóller; teníem 2 porters, en Truyol, de Ferreries i en Miquel Sintes “Durita”, d’Alaior que tenia por a agafar l’avió. Dissabte vespre em telefona en Truyol i em diu que és al llit amb febre, i clar, un de malalt i l’altre que tenia por a volar… vaig anar a cercar un metge que visités en Truyol i em va dir que era impossible que pogués viatjar. Malgrat tot, en Truyol em va dir que si era impossible convèncer en Durita, ell viatjaria encara que estigués malalt. Vam anar amb en Toni Alzina a veure en Durita per intentar convèncer-lo i, cercant i cercant, vam acabar a Ciutadella, i no el vam trobar. De tornada vam veure el seu cotxo a Ferreries (sabíem que tenia una al·lota allà que li agradava) i ensoldemà vaig anar a les sis del matí a cercar-lo per anar a l’aeroport, però no hi va haver manera. Me’n vaig anar a can Truyol, i finalment, el malalt va viatjar. Me’n record i tot que vam empatar a dos.

La seva dona, na Queta, s’uneix a les anècdotes contant que, fent poc de ser casats es va atrevir a anar al futbol (mai hi havia anat), i que li va començar a demanar coses i en Lito li va contestar que ell anava a veure el futbol i no a xerrar… i resultat que ara, quan hi va, ho fa amb el seu amic Llambias i no aturen de xerrar tot el partit.

 

- Com ha viscut el confinament i com veu la situació actual?

El confinament a casa amb la meva dona, quin remei ens toca… Futbol per la tele, som del Barça i m’he entretingut amb açò. Amb aquesta situació no sabem ben bé què fer, ens ha aturat la vida a tot el món.

 

- Com veu el futur del CE Alaior?

Sé que van fent, van navegant i fent feina amb la base, que cada vegada és més complicat pel tema de la sobreoferta d’activitats esportives que hi ha i que arriba un moment que els joves se’n van a estudiar fora, que pens que és el que han de fer.

 

- Quina és la seva opinió sobre el futbol a Menorca a dia d’avui?

M’agradaria que hi hagués un bon equip per estar a 2aB, però és difícil a dia d’avui; a un municipi com Alaior és impossible, i a Maó, per exemple, està tot tan dividit...

 

- Què diferencia el futbol de la seva època al d’avui?

Quan jo era directiu, els al·lots anaven a escola, i després al futbol, era un frenesí que teníem per aquest esport. Avui en dia hi ha moltes coses, massa oferta, i per tant, aquella passió pel futbol s’ha anat diluint. A més, si ho ajuntam que en edat juvenil la majoria se’n van a estudiar a fora (repetesc que és el que han de fer), no deixa de ser una frustració. Abans hi havia una regional molt forta; i avui hi ha el Mercadal que despunta, i poca cosa més.

 

- Què els diria als fiets que van cada capvespre a entrenar a Los Pinos?

Que si els agrada el futbol que s’hi dediquin, que s’esforcin i siguin constants i escoltin molt al seu entrenador.

 

- Quines són les seves aficions?

Futbol, futbol i més futbol. El bàsquet també m’agrada molt, record els anys del Menorca Bàsquet a l’ACB en els que vaig xalar molt. També m’encanta jugar i veure créixer al meu nét sempre que puc.

 

Moltes gràcies “Subi” i Queta per obrir-nos les portes de ca vostra i deixar que us coneguem una mica més.

Compartir a Pinterest
Etiquetes