ENTREVISTA A PAU CAMPS

Ens obre les portes de ca seva en Pau Camps, i ens mostra amb orgull les darreres botes que es va posar, ja fa uns quants anys, un diumenge en la inauguració del camp de l’Andratx, just un dia abans de l’accident de cotxo que el va obligar a retirar-se de la pràctica del futbol.

- Com es diu?

Pau Camps.

- Quina edat te?

73.

- D’on és?

D’Alaior.

- Quina és la seva vinculació amb el futbol?

Des de petits jugàvem en el Col·legi La Salle, en la festa anual dels “aspirants”. En Fletxa, en Garí, n’Alzina i en Dragó van fundar la PIA (Peña Infantil Alayorense) en els anys 61-62. Hi havia 2 equips, el Mundial i el Junior. Jo jugava en el Mundial, i era dels més “torpes”. Aquí es van començar a formar a jugadors per als equips del CEAlaior. Els fundadors de la PIA es van unir al CEAlaior realitzant diferents funcions.

- Quina és la seva vinculació amb el CEAlaior?

Amb 16 anys vaig començar a jugar amb els juvenils del club, i vaig seguir fins que em vaig retirar amb 32. Aquesta ha estat la meva única faceta en el club, a part de ser soci, que a dia d’avui encara ho som i no me perd cap partit del Regional i de Juvenil Nacional. Som de s’Alaior fins a tal punt que tenc arena de Los Pinos guardada en un got, d’abans que es posés la gespa artificial.

- Ens explica una mica la seva trajectòria?

Vaig començar jugant de volant esquerre i vaig acabar de defensa central. El canvi de posició va ser degut a que, amb l’experiència va bé ser darrera i veure venir, i també perquè amb el pas dels anys, un perd habilitats per jugar a la banda. Era més guerrer que hàbil. A juvenils vam jugar una fase balear contra l’Eivissa i l’At. Balears, i vam quedar subcampions. En el primer equip vaig jugar a regional i a 3a divisió. Per cert, els primers anys de 3a només hi havia 11 o 12 equips entre les tres illes.

Hi va haver una època que em generava molt d’estrès jugar perquè amb els insults que des de la grada em dirigien, em despistava molt. Un dia em vaig centrar i vaig decidir que si seguia jugant, només havia d’escoltar a l’entrenador i al meu porter… Amb açò, el que vull dir és que a dia d’avui es segueix emprant el futbol com a vàlvula d’escapament de molta gent que va als camps de futbol a insultar als jugadors rivals i als àrbits.

Els jugadors més destacats que he marcat han estat en Bustillo (EPD) de la Unió, i en Roselló, també de la Unió, i que després va fitxar pel Barça. Com a referent, i mentor en la defensa, tenc una especial predilecció amb en Nicolau Camps, amb qui hi havia 13 anys de diferència; vam compartir una temporada junts en el primer equip i en tot moment m’aconsellava per millorar.

Sobre els companys del vestidor, no puc destacar a ningú per damunt els altres, ja que amb tots amb qui he compartit vestidor de s’Alaior em duia i em seguesc duent bé.

Quant als entrenadors que he tingut, he pogut aprendre alguna cosa de cadascun d’ells, però sobretot d’en Fletxa, que és amb qui vaig passar més anys.

Finalment, en Miquel Juanico va ser el president que més em va marcar; va ser delegat de camp i secretari primer, i després president. Treballava per en Pons Marin, i aprofitava els viatges de futbol per quedar després a fer feina de comercial dels formatges.

- Quina ha estat l’alegria més gran que li ha donat el futbol?

Els grans companys que seguesc tenint és amb el que em quedaria de tots els anys que he estat en aquest món. Tant els companys de vestidor com els rivals i àrbits.

- I quina ha estat la major frustració que ha viscut en el futbol?

Haver-me de retirar als 32 anys per culpa d’un accident de cotxo. Quan vaig arribar a la residència sanitària em donaven 48 hores de vida; tenia un pulmó aixafat, i diverses lesions que em van obligar finalment a una retirada en la que, tanmateix, havia de ser la meva darrera temporada com a jugador.

- Té alguna anècdota o curiositat que hagi viscut en el món del futbol?

Sí, va ser amb un àrbit. Tenint en compte que avui en dia si agafes a un rival per darrera te mostren la targeta vermella directa i te’n vas al carrer, em va passar una cosa curiosa; vaig fer aquesta acció en un partit, i l’àrbit, en Tofolet (EPD) em va felicitar perquè havia aconseguit agafar-lo i em va dir “enhorabona per esforçar-te d’aquesta manera, i poder-lo aturar sense fer-li mal, així demà podrà anar a fer feina”.

Una altra anècdota que explica el sacrifici que era anar a entrenar era que per poder començar a les 6 del matí i veure l’àrea, ens posaven una bombeta de 100 vats, i així era la manera de veure les línies del camp.

- Com ha viscut el confinament i la situació actual?

Amb molta paciència i complint amb les meves obligacions.

- Com veu el futur del CEAlaior?

Bé, però tirant una mica cap a negre. No crec que tornem a veure futbol de 3a a Alaior. I tornar a tenir una fornada com la de fa 25 anys que va pujar a Divisió d’Honor, és gairebé impossible que es repeteixi.

- Quina és la seva opinió sobre el futbol a Menorca, a dia d’avui?

Surten jugadors molt bons en edat juvenil, però desgraciadament se’ns en van i les categories de regional i 3a se’n ressenten per no poder disposar d’aquests jugadors. D’aquesta manera, hem perdut potencial com a equips, malgrat tenir bons jugadors de base.

- Què diferencia el futbol de la seva època del futbol actual?

Ara és més físic perquè entrenen moltes hores; abans entrenàvem dos dies a la setmana perquè havíem de fer feina per dur un jornal a casa. Per anar a jugar a Mallorca havíem d’anar-hi en barco per Alcúdia i perdíem dos dies de viatge, i per açò no podíem faltar més a la feina.

Vaig arribar a cobrar 600 pessetes a 3a divisió amb un compromís de 8 entrenaments mensuals (a les sis del matí i a les 12 del migdia), i si faltava, em descomptaven 100 pessetes per entrenament. Era una il·lusió jugar, viatjar perquè el que més ens agradava era jugar a futbol. Com no hi havia res més….

- Què els diria als petitons que van cada capvespre a entrenar al club?

Mentre estiguin en edat escolar, que vagin al camp a disfrutar i a aprendre, i no a guanyar; a partir dels 17 anys, ja els arribarà l’exigència de guanyar i guanyar, però de moment, que s’ho passin el màxim de bé possible.

- Quines són les seves aficions?

El futbol és la meva única afició, i açò que la meva néta juga a bàsquet. El meu nét va apostar pel futbol fa dos anys, però cada partit que perdien els companys li donaven la culpa perquè era el porter; es va cansar i es va apuntar a bàdminton, i així diu que és l’únic responsable del seu rendiment i resultat.

Moltes gràcies, Pau, per aquesta estona tan agradable, i per mostrar-nos trofeus tan importants per vostè com la Copa Catisa (3a divisió) i l’Albano (concessionari de cotxos) de regional, com a jugador més regular a Menorca al llarg de la temporada.